Què és la telemedicina?
Definició
La telemedicina és un servei de salut amb suport digital que permet als pacients accedir a l’assistència sanitària sense visitar físicament un consultori mèdic o hospital quan aquesta visita no és necessària. Complementa les pràctiques mèdiques tradicionals i ofereix una solució a diversos reptes sanitaris actuals, com ara la desigualtat d’accés, les limitacions geogràfiques, els canvis en la demografia mèdica i les limitacions econòmiques.
Beneficis associats a la telemedicina
Superant les distàncies físiques entre els professionals sanitaris i els pacients, la telemedicina pot proporcionar diagnòstics clínics remots, consultes i fins i tot atenció d’emergència. A continuació es mostren alguns avantatges associats a la telemedicina:
- Estalvia temps als pacients i inconvenients associats amb els desplaçaments, l’aparcament i l’espera als centres sanitaris.
- Redueix la tensió física i el risc d’infecció per viatges i visites a l’hospital.
- les interrupcions laborals , ja que els pacients només necessiten temps lliure per a la consulta o tractament real.
- Permet participar a les consultes als familiars que viuen lluny.
Teleconsultes
En l’àmbit de la telemedicina, les teleconsultes, que sovint inclouen consultes tant per telèfon com per vídeo, s’han convertit en una de les tecnologies més adoptades.
L’Organització Panamericana de la Salut (OPS) descriu les teleconsultes, també anomenades de vegades consultes remotes o telesalut, com “interaccions que es produeixen entre un metge i un pacient amb la finalitat de proporcionar consells diagnòstics o terapèutics per mitjans electrònics”.
Les videoconsultes, una forma de teleconsultes, ofereixen l’avantatge afegit d’assemblar-se molt a una consulta física. Aquesta interacció visual compensa la manca de presència física, permetent al metge recollir més informació sobre l’estat de salut del pacient que, d’altra manera, es podria obtenir mitjançant un examen visual durant una consulta presencial.
Donats els beneficis i la creixent prevalença de les teleconsultes, és fonamental entendre els factors a tenir en compte a l’hora d’integrar aquesta tecnologia en una organització sanitària. Aquest mòdul us guiarà en aquest procés. Una visió general de les interaccions de la telemedicina
Preguntes per a la reflexió
- Aquesta informació ha canviat la teva visió de la telemedicina?
- Pots pensar en més beneficis associats a la telemedicina? Per al pacient? Per al professional sanitari?
- Quins són alguns dels possibles desavantatges de la telemedicina? Per al pacient? Per al professional sanitari?
Si és possible, utilitzeu exemples de la vostra pròpia experiència laboral.
Què és la televigilància ?
Un altre aspecte important de la telemedicina és la televigilància . Si bé les teleconsultes fan possible el diàleg virtual, la telemonitorització consisteix a recopilar dades amb l’ús d’equips de monitoratge domèstic i comunicar-les a un proveïdor d’atenció mèdica.
Definició
Telemonitorització es defineix com l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació per controlar els ciutadans a distància. També es coneix com a “assistència a distància” o “vigilància remota de la llar”. S’utilitza habitualment per controlar els paràmetres biològics de les malalties cròniques com el pes, la pressió arterial, etc. en funció de la seva condició. L’ús de l’equip es pot utilitzar de manera asíncrona sense la presència d’un professional sanitari, sincrònic amb l’expectativa de seguiment immediat d’un professional sanitari o en combinació amb una videoconsulta amb un professional sanitari.
Per què és útil?
La televigilància ofereixen diversos avantatges als ciutadans, oferint-los més opcions d’atenció continuada en la comoditat de casa seva. Mitjançant la televigilància , els professionals sanitaris poden intervenir ràpidament si els paràmetres biològics mesurats a l’habitatge del ciutadà indiquen la necessitat d’intervenir.
La televigilància ha mostrat alguns avantatges clau:
- Estades hospitalàries reduïdes: la televigilància disminueix les estades hospitalàries, proporciona atenció a distància i redueix la càrrega dels centres sanitaris. Millora la comoditat i la comoditat per als ciutadans alhora que evita ingressos hospitalaris innecessaris.
- Empoderament dels ciutadans: la televigilància permet una participació activa en la gestió de la malaltia. Mitjançant el seguiment dels seus paràmetres de salut i la presa de decisions informades amb els proveïdors d’atenció mèdica, els ciutadans aconsegueixen una comprensió més profunda de les seves condicions, la qual cosa condueix a millors resultats de salut i una millor qualitat de vida.
- Estalvi de costos: la televigilància té el potencial de reduir la despesa sanitària associada a les malalties cròniques. Facilita el seguiment proactiu, la detecció precoç de problemes de salut i la prevenció de complicacions, visites a urgències i hospitalitzacions costoses. Aquests estalvis de costos contribueixen a la sostenibilitat global dels sistemes sanitaris.
És important tenir en compte que els beneficis i l’impacte específics de la televigilància poden variar segons el context i l’estat de salut de l’individu. Tanmateix, en general, la televigilància és molt prometedora per millorar l’atenció centrada en el pacient, millorar els resultats de salut i optimitzar la utilització dels recursos sanitaris.
Quins ciutadans són aptes per a la televigilància ?
La televigilància és especialment beneficiosa per als ciutadans estables amb malalties cròniques com la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), la insuficiència cardíaca i la diabetis. Aquests grups de pacients requereixen revisions freqüents i la seva mobilitat física pot ser limitada. La televigilància els permet beneficiar-se de dades precises i fiables obtingudes a través d’equips de monitoratge domèstic, que els poden potenciar, influir en les seves actituds i comportaments i, potencialment, millorar les seves condicions mèdiques.
Tanmateix, a l’hora de dissenyar o millorar els sistemes de televigilància , és fonamental tenir en compte les competències digitals i la vulnerabilitat del ciutadà. Per obtenir més informació sobre aquest tema, consulteu el tema 3: Coincidència entre tecnologia i ciutadà.
Font/Referències
Exemples clínics de telemonitorització
Aquí hi ha dos exemples d’usos clínics de la telemonitorització
Cas: Televigilància durant l’embaràs
Tot i que l’embaràs no és una malaltia, certes complicacions requereixen un seguiment més estret per a algunes dones. Condicions com la preeclampsia o la ruptura prematura de membranes prepart demanen una vigilància vigilant per salvaguardar el benestar tant de la mare com del fill. A Dinamarca, s’ha implementat la televigilància amb equips CTG per fer un seguiment d’aquestes complicacions, garantint la supervisió de l’estat de salut materna i fetal. Aquest sistema permet la detecció precoç de possibles problemes, facilitant una intervenció ràpida.
Un avantatge addicional és que la televigilància permet a aquestes dones quedar-se a la comoditat de casa seva, en lloc de ser hospitalitzades, tot i que continuen rebent el suport sanitari necessari. Tanmateix, cal reconèixer la vulnerabilitat inherent associada a l’embaràs. Així, la solució s’ha dissenyat de manera que les dades recollides estiguin protegides del pacient i només siguin accessibles per als professionals sanitaris.
Durant el desenvolupament i la implementació d’ equips de televigilància , és fonamental tenir en compte les circumstàncies i característiques específiques del grup de pacients, com ara la vulnerabilitat.
Cas: El programa TeleCOPD a Dinamarca
La televigilància s’ha convertit cada cop més en una eina de gestió per als pacients estables amb malalties cròniques com la MPOC, la insuficiència cardíaca i la diabetis. Aquesta tendència reflecteix la utilitat de la televigilància per gestionar aquestes condicions persistents.
La malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) és una de les principals causes de morbiditat i mortalitat a nivell mundial, amb un impacte econòmic i social considerable. A mesura que el nombre de pacients amb MPOC continua augmentant, els proveïdors sanitaris han intentat mitigar la pressió sobre els serveis de salut mitjançant la integració de la televigilància en la gestió de la MPOC.
A Dinamarca, el programa TeleCOPD és una iniciativa nacional per a la televigilància dels pacients amb MPOC. Els participants reben un paquet d’equips de telemedicina, que inclou una tauleta per comunicar-se amb professionals sanitaris i respondre enquestes (PRO-data) i dispositius per controlar els nivells de pols i saturació d’oxigen. Aquest paquet no només permet als pacients autogestionar la seva condició, sinó que també permet que les infermeres amb MPOC especialment entrenades controlin els paràmetres de salut. En cas d’empitjorament de les mesures, aquests professionals sanitaris poden intervenir preventivament per prevenir una situació aguda.
Font / Referències
Telemedicina: reptes clínics i de comunicació
La telemedicina, malgrat els seus avantatges potencials i la creixent adopció, no està exempta de reptes únics. Les limitacions inherents a la telemedicina podrien augmentar el risc de diagnòstic errònia. Els metges sovint confien en exàmens físics i indicis no verbals, que poden ser subtils o absents en un entorn virtual, donant lloc a possibles diagnòstics equivocats. Per minimitzar aquest risc durant la implementació, és possible que s’hagin d’establir protocols i pautes rigoroses per a les teleconsultes, amb indicacions clares de quan siguin necessàries les visites presencials.
Àmbit limitat per a exàmens clínics en implementació
La incapacitat de realitzar exàmens clínics exhaustius mitjançant telemedicina s’ha de tenir en compte en la implementació. Per solucionar-ho durant la implementació, és possible que s’hagin d’assignar determinades condicions com a no adequades per a la telemedicina o poden requerir un model híbrid on es combinen els exàmens físics amb consultes a distància. Un exemple és una infermera local que visita el pacient i facilita una consulta de vídeo amb un metge.
Impactes en les relacions pacient-proveïdor
La implementació de la telemedicina pot afectar les relacions pacient-proveïdor. En un entorn virtual, fomentar una relació sòlida com en les consultes presencials pot resultar difícil. Els senyals no verbals, crítics en la comunicació, poden ser més difícils de discernir, afectant la qualitat de la interacció. Aquest mòdul pot aportar informació sobre com els proveïdors d’atenció mèdica poden reforçar les seves habilitats de comunicació virtual i mantenir una forta aliança terapèutica.
Reptes de l’adaptació tecnològica
Adaptar-se a la tecnologia necessària per a la telemedicina pot ser un repte tant per als pacients com per als proveïdors. S’han de tenir especials consideracions durant la implementació per a la demografia com la gent gran o les persones menys proclives a la tecnologia. És essencial una formació adequada i un disseny de programari fàcil d’utilitzar. A més, fins i tot els usuaris experts en tecnologia poden enfrontar-se a problemes tècnics, d’aquí la necessitat d’un sistema de suport tècnic robust durant la fase d’implementació.
En conclusió, els reptes que planteja la telemedicina requereixen una consideració acurada durant la seva implementació. Abordar aquests problemes garantirà que la telemedicina ofereixi una atenció segura, eficaç i centrada en el pacient, aconseguint el seu potencial en el sistema sanitari digital modern.
Font / Referències